On son els petits comerços?

Avui en dia, tot s'ha tornat més impersonal. La compra de productes s'ha massificat en grans àrees comercials i cadenes de distribució.

Tot i que el preu és molt més reduït, qui s'enrecorda de la petita botiga o comerç del poble on l'atenia la mateixa persona de tota la vida amb "salero" i gràcia del petit comerciant, perquè, quan un negoci és el propi, un comerciant fa el que sigui pel seu negoci, fent més hores que un rellotge i posant; esforç, perseverança, atenció i devoció fins i tot.

Actualment, hi han més basars en un poblet que no pas botigues de tota la vida.
Això produeix una sensació de pèrdua de la identitat, això si, sense desprestigiar els comerciants xinesos que tenen una cultura emprenedora molt arrelada ni caient en estereotips.

Potser en els temps que corren ja no queda lloc per a la petita botiga de tota la vida... En aquest mon globalitzat ja no hi ha lloc per petits comerços? ...potser cal fer una reflexió i els petits comerços s'han d'ajustar a la realitat actual: amb productes de proximitat, de qualitat i amb un alt grau d'especialització. Realment cal trobar "allò" que permeti diferenciar-se de la gran àrea i no entrar-hi en competència directe. Malgrat la crisi, la globalització i les noves tecnologies...no hem de perdre de vista que el tracte proper i professional del comerciant sempre és un valor segur i més si aquest s'adapta als nous temps.

Alexandre D. Codina,

Justícia social

Darrerament hem presenciat una aberració de cara a la nostra integritat. El rescat de Bankia ja no només des del punt de vista financer sinó que també moral ha estat un dur cop per una població cansada i exhausta.

L'injecció de diners públics cap a Bankia ha estat equivalent a les retallades en educació i sanitat, uns 7.000 milions d'euros.

Però remuntem-nos als inicis del desastre.

Bankia va sorgir de la fusió de 7 caixes, entre elles caixa Madrid i banc de València (governades de forma política  o "entre amiguetes" per part d'un conegut partit de dretes) amb una gran quantitat d'actius tòxics immobiliaris de l'època de bogeria immobiliària.

Amb aquesta fusió el que van fer és crear una entitat molt gran i tòxica sabent que l'Estat no permetria que Bankia s'enfonses. Aquesta va ser la primera errada del Banc d'Espanya, no prohibir la fusió de bancs i caixes que comportin greuges més importants per al malmès sistema financer Espanyol.

Després, abordant la qüestió de fons, alguns podran argumentar que si Bankia caigués deixaria a molta gent en una situació molt precària. Això és tècnicament impossible, degut a que comptem amb un fons de garanties que cobreix totes les contes dels estalviadors fins a un màxim de 100.000 euros. El que passaria és que els seus accionistes perdrien molts diners, encara que, sent accionista saps que a canvi dels dividends corres un risc (capitalisme).

Per tant, és incoherent que en èpoques de vaques grasses els banc i caixes reparteixen enormes dividends però quan les coses van maldades qui s'en ha de fer càrrec són els ciutadans.


Finalment, m'agradaria concloure amb la reflexió de que en aquest país ja no hi ha justícia social, quan un govern està exigint les retallades més dures en democràcia; en pilars bàsics de la nostra societat com: l'educació i la sanitat, com es pot permetre la demagògia de permetre tals aberracions improvisades.A més, sense oblidar el que encara ens deuen des de Madrid en concepte de fons de competitivitat.

Alexandre D. Codina.

Una classe magistral

Recentment, he tingut el plaer d'assistir a una lliçó magistral. Però no una lliçó de matemàtiques o de castellà, ha estat una lliçó de "modus vivendis".

Perquè a vegades, els joves tendim a creure'ns els reis del mambo. I això no és així, per molt que ens ho sembli, només tenim una tercera part de l'experiència que tenen els nostres professors.

Quan avui, el nostre professor ens ha dirigit aquestes paraules, he pensat que havia de compartir-les amb tots vosaltres. El fet era que a la meva classe, hi havia hagut alguns estudiants que s'havien passat de llests. I ens ha dit a tots: En aquesta classe hi ha massa setciències... en aquesta vida, el primer que s'ha de ser és humil. I ser un "crack" en mates o català, no val res si no ets una bona persona. El vostre objectiu a la vida ha de ser, ser bones persones que aportin felicitat i alegria als que els envolten. I seguidament, ens ha preguntat que quants anys teniem?... 15 anys? Amb 15 anys no sabeu res de la vida.

Això per a mi, ha suposat una gran reflexió. Per que a vegades, al ser jove l'ego se't infla molt més ràpid i és important que algú amb seny i sentit comú i sobretot amb una gran vocació per ensenyar et mostri que si tan sols som esponges de coneixements i continguts però no ens formem com a persones, el camí que ens manca per recórrer pot ser erm i buit de valors.

Dedicat al meu apreciat professor,

Alexandre D. Codina.

A les mares :-)

Avui és un dia molt especial, és el dia de la mare. I m'agradaria aprofitar-lo per fer un breu escrit.

La mare és aquella persona, amb la que des de ben petitets; ens ha donat a llum, ens ha alletat, ens educa, ens cuida, ens aconsella, ens guia ...

Així la llista podria ser infinita, però el que cal destacar, és que generalment el perfil de la mare, és un perfil molt i molt admirable.

Encara que ens els darrers temps estigui canviant la cosa, en la majoria dels casos, les mares han de coordinar vida laboral i vida familiar amb més intensitat que no els homes. I això pot comportar en alguns casos un estancament laboral i desigualtats d'oportunitats.

Així mateix, hem de recordar també que actualment, la majoria de les dones ja no són econòmicament dependents dels seus marits, cosa que dóna una llibertat i una autonomia molt positiva (des de'l meu punt de vista).

En resum, totes les mares són persones molt especials per a les nostres vides.

Per a mi, la meva mare és motiu d'admiració per la seva perseverança, esforç i coratge i per això voldria dedicar-li aquest article i donar-li les gràcies per tot.

Atentament, Alexandre D. Codina