Una lliçó de valors

 Companyes i companys, 

Avui, dia 13 de juliol de 2013, Malala Yousafzai; la noia que l'octubre de 2012, va ser atacada pels talibans durant el trajecte cap a l'escola, ha parlat a la ONU. 

La seva persona és un exemple de lluita pacífica i voluntat de canviar el món. Aquest és un fragment del seu discurs:  

"Prenem els llibres i les plomes perquè són les nostres armes més poderoses. Un llibre i una ploma poden canviar el món", "els extremistes continuen tenint por dels llibres".

Aquestes afirmacions demostren que, amb educació, els pobles ni son sotmesos ni manipulats. A la Vall del Swan, Pakistan, d'on és originaria, l'educació femenina va ser prohibida durant l'ocupació Talibana; no ha sigut fins l'any 2009 que l'exercit pakistanès ha pogut garantir la seva educació amb el control militar.

D'altra banda, ha dit que, davant la hipotètica situació de trobar-se al davant del seu agressor amb una pistola, no dispararia. La seva resposta ha estat:

"És una cosa que vaig aprendre de Mahoma, el patrimoni que vaig rebre de Martin Luther King i de Nelson Mandela, la filosofia de la no-violència que vaig aprendre de Gandhi i la mare Teresa, el perdó que vaig aprendre del meu pare i de la mare".

Finalment, m'agradaria compartir amb vosaltres el poema A vegades és necessari i forçós   del poemari "La Pell de Brau" de Salvador Espriu. També m'agradaria convidar-vos a publicar un poema que us inspiri els valors de Malala Yousafzai.

A vegades és necessari i forçós

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

Internet gratis?

Davant el recent descobriment de com els governs vigilen als ciutadans, ens hem de preguntar, aquestes dades que han anat a parar els governs d'on venen?

La resposta són les grans companyies d'Internet (Mircrosoft, Apple, Google,...).  De fet, quan cerquem per Internet, mirem el facebook, pugem una foto a instagram o publiquem un tweet,  tenim la sensació de què és gratis; tanmateix, no és així.

Al realitzar les accions esmentades, estem donant tones d'informació molt valuosa a empreses que les utilitzaran, de ben segur, per a maximitzar els seus beneficis. Som unitats econòmiques a les que sostreure informació, volen conèixer els nostres hàbits de consum, orientació sexual, preferències religioses.... Tot per a poder oferir més valor afegit als seus anunciants i accionistes.

En conclusió, per a arribar a ser conscients de quin nivell d'exposició tenim a Internet, us deixo un documental que no té pèrdua, tot i que és llarg, val la pena.

Economia social

L'actual crisi econòmica ha comportat l'augment de solucions alternatives basades en els principis d'economia social.

En el cas de casa nostre, Catalunya, tenim una forta tradició cooperativista, un model empresarial basat en la gestió democràtica, la igualtat i la participació activa en la millora de la societat. 

Així mateix, els treballadors estan molt vinculats a la cooperativa, formen part d'un projecte conjunt on decideixen sobre el seu propi futur; en aquest sentit, les cooperatives tenen molta més capacitat de resistència a les crisi. 

Pel que fa al finançament, la seva pròpia estructura, les obliga a anar acumulant diners en forma de reserves així com de fer formació per als seus propis treballadors; ambdues actuacions, són, a la llarga, un element bàsic per al creixement i millora de la cooperativa. 

Per a si voleu aprofundir una mica més en aquest àmbit, us deixo dos vídeos que crec molt interessants.

El primer, és un 30 minuts anomenat: Competir compartint

El segon, és l'informe Kliksberg.

El cercle de la motivació

El prestigiós cardiòleg Valentí Fuster, ha escrit recentment un llibre que es diu "El cercle de la motivació".

En aquest llibre, l'autor ens narra a través de vivències personals, directes i properes els mecanismes de la motivació.

En el llibre, l'autor explica com el cercle de la motivació consta de tres fases: motivació, satisfacció, passivitat i frustració. D'altra banda, els seus factors claus són les anomenades "4T": temps per reflexionar, talent, transmissió d'optimisme i tutoria.

Així doncs, sense voler desvetllar més coses sobre el llibre, només resta donar les gràcies a en Valentí Fuster i a la Emma Reverter per haver escrit un llibre d'optimisme pragmàtic; amb uns valors de motivació que cerquen una millora social.

En conclusió, si teniu temps i ganes, és un llibre que resulta molt enriquidor.

Democràcia o Oligarquia?

Ètica, Política, Economia i Religió

Arran dels darrers esdeveniments succeïts en aquests anys, nombroses veus s’han alçat contra l’actual connivència entre les elits polítiques, financeres i religioses.

El llibre del senyor Puerto Ducet és un crit a la ciutadania on denúncia la moral dels polítics actuals que tenen la fórmula secreta per a poder auto justificar-se i seguir en la seva hipocresia. Aquesta fórmula es basa en la ferma creença de que la seva moral és la correcta i en el perdó dels pecats per part de l’Església.

L’actual govern Espanyol executa retallades duríssimes des de despatxos aïllats del mon real.

La seva hipocresia és tal que només escolten les veus dels cercles més afins als seus; formats per les elits financeres i religioses que tanquen un cercle relacional molt estret i amb escassa perspectiva de la realitat. 

Aquestes elits creuen que el poble és una massa de gent sense criteri a la que s’ha de conquistar cada quatre anys. Aquesta visió queda present en el nostre història “democràtica”, on només hi ha hagut quatre referèndums des del 1976. Aquesta xifra és ridícula comparada amb els nombrosos referèndums que hi ha a Suïssa on realment es confia en el bon criteri dels ciutadans i ciutadanes; cal destacar, per exemple, que els Suïssos i Suïsses han aprovat via referèndum una recent pujada d’impostos i s’han negat a augmentar les seves vacances.

Tanmateix, cal que incidim en quina és la moral d’aquestes elits. És la moral del capitalisme darwinià, de la creença fanàtica en el liberalisme econòmic més dur. Aquesta visió de la realitat xoca amb els principis de la Responsabilitat Social Empresarial  i la ètica bancària que va imperar fins als anys 90. A partir d’aquell punt, la visió a curt termini es va imposar; incentivant l’ús de productes financers especulatius a la manera americana. Aquest canvi, és el que, en gran mesura, ha portat al sistema Bancari Espanyols a la situació actual.

En relació amb la transició, és summament indignant  com ens van vendre gat per llebre. El que havia de ser una transició democràtica real va convertir-se en un maquillatge, que segueix sustentant les mateixes elits financeres i religioses.  Les elits que orbitaven al voltant de Franco van passar a orbitar al voltant del Rei.

Així doncs, ens trobem amb la pregunta de cap a on anem si els que ens dirigeixen no compten amb nosaltres?  Les generacions elitistes que estan en posicions importants avui en dia, van rebre formació dels Legionarios de Cristo i del Opus dei; aquestes, ja estan contaminades per la visió teocèntrica i classista de les organitzacions ensementades.

Aleshores, l’única via de salvació oberta per a poder canviar la democràcia actual és l’educació; l’educació en valors democràtics, socials, cooperatius i ètics. L’educació d’avui és el que marcarà la societat de l’endemà. Hem de prendre consciència de la importància de l’educació, ja que aquesta és el pilar fonamental del futur d’un país i d’una societat.

Finalment, podem concloure que aquesta revelació de l’Espanya “Post-Franquista” ha de ser un revulsiu per a tenir més consciència de què passa i què hem de fer per a canviar les coses i construir, entre tots, una democràcia real.

Vídeo del Singulars: 

Nosaltres, el poble

Democràcia, el govern del poble, és una pantomima o exercim el nostre dret de participar en els afers públics?

Si mirem el cas de Xipre, veiem com en un primer moment, la troika va voler imposar quitances als petits estalviadors per tal de recapitalitzar la banca; després de gran pressió ciutadana i del govern Xipriota,  la troika es va retractar i va exigir els esforços més importants als accionistes, grans fortunes i tenedors de deute sènior de les entitats insolvents. Aquest canvi, ha estat gràcies a l'esforç col·lectiu ciutadà que ha reclamat el que és seu, la sobirania del seu país.

Després d'observar com actuen els governs si la ciutadania és passiva, tenim el dret i el deure de pensar i actuar críticament, democràticament i pacíficament mostrant si legitimem o no el poder i les institucions.


via Flickr, autora yaiza jr

 La concepció de que al poble se l'ha de dirigir no és adient en els temps que vivim; tots i cadascun de nosaltres ens hem de sentir polítics, en el sentit que el què passa amb el país ens incumbeix a tots i a les futures generacions. Hem de prendre cartes en les decisions polítiques, exigir llistes obertes, més democràcia i transparència, incidint en l'estructura política per donar cabuda a les iniciatives ciutadanes.

Perquè al cap i a la fi, la societat la conformem dia a dia tots nosaltres amb les decisions que prenem.

Finalment, i convidant-vos a debatre i reflexionar, podríem dir que no sortirem d'aquesta crisi institucional sinó demostrem als polítics que només tenen el poder perquè nosaltres els hem legitimitat? Què hem d'educar a les futures generacions en valors d'economia social, ciutadania i democràcia per a ésser capaços de canviar el paradigma social i polític actual? Que sinó entenen als ciutadans com a iguals que se'ls ha de consultar i escoltar,  llavors estan pervertint la democràcia?

Perquè seguim les lleis?

Ara que està en boca de tothom el referèndum sobre la independència de Catalunya, cal plantejar-nos perquè seguim les lleis i en quin moment hauriem de desobeir-les. 

Com a persones tenim el dret i la obligació de plantejar-nos perquè?, el perquè de la corrupció, el perquè de la falta de transparència, el perquè de l'asfixia financera de la generalitat, el perquè avantposar una rígida llei anomenada constitució a la voluntat d'un poble. 

Però, cerquem l'essència de les lleis, que són?

Segons la definició de la enciclopèdia catalana: Norma o conjunt de normes que regulen la conducta, les conviccions, etc, dels homes i que hom estableix com a arrelada en una força o autoritat no simplement positiva o historicoconcreta, i, per això mateix, vàlida per a tothom en la mesura que accepti o hagi d'acceptar la dita força o autoritat.

Segons la RAE: Precepto dictado por la autoridad competente, en que se manda o prohíbe algo en consonancia con la justicia y para el bien de los gobernados.

Si ho analitzem, podem veure com la definició de la enciclopèdia catalana conté la frase: "Vàlida per a tothom en la mesura que accepti o hagi d'acceptar la dita força o autoritat"  Aquesta afirmació inclou el dret a qüestionar les lleis i a decidir de manera autònoma si són ètiques. 

Per tant, considerada la necessitat d'analitzar i actuar segons la finalitat i ètica de les lleis, posem uns quants exemples de moviments o accions que s'han basat en la desobediència a les lleis i que han servit per progressar. 

En primer lloc, tenim la independència dels Estats Units, quan els ciutadans de les colònies van veure que se'ls hi imposaven unes lleis injustes des d'una cambra on no hi tenien representació. 

En segon lloc, durant la mili, hi ha haver ciutadans que van plantejar l'objecció de consciència perquè consideraven que per principis no podien fer-la. 

Finalment, després d'aquest text, podríem considerar justificada la necessitat d'un referèndum unilateral si Madrid es nega a negociar? A recórrer a la desobediència civil per la llibertat de decidir del poble català? A exigir més participació ciutadana en les institucions? 

Moments

Si la vida és un instant i sabem que té un final segur, perquè ens permetem el luxe de no viure-la? 

Sovint, massa sovint, no vivim el present pensant en el futur i lamentat-nos del passat. És aquest sentiment de pressa, el què ens impedeix realment gaudir de la vida? 

Però què és el que realment busquem tots en la vida? Amor, felicitat, diners, reconeixement ... ?

Jo personalment, crec en els moments. Crec que tota vida mereix ser espremuda al màxim. I és que al cap i a la fi, que resta en la nostra memòria? Moments, moments màgics, tristos, alegres, intensos. 

Un naixement, una mort, un petó, una abraçada, una paraula, una mirada, una cançó. Són aquests petits instants, els que marquen la diferència, els que fan del dia a dia un dia singular. I és que no sabem si demà hi serem. 

Carpe diem. 

Sinergies Ciutadanes

En les circumstàncies actuals, hom pot veure la crispació, indignació i «emprenyament» envers els nostres polítics i sistema. Aquests sentiments, del tot raonables, no arriben quasi bé mai a transformar-se en una acció conjunta ciutadana que pugui fer front al monopoli polític actual.

El que passa, és que els ciutadans tenim un sentiment d”impotència envers la magnitud dels partits polítics i el sistema; això ens porta a pensar de vegades, Sóc l”únic que canviaria aquest sistema polític i posaria seny?

Doncs jo penso que hi ha molts ciutadans resignats per culpa d”aquest sentiment de solitud i impotència. Malgrat això, aquests ciutadans resignats tenen les idees clares i estan disposats a debatre-les amb qualsevol persona.

La clau per fer un canvi radical en el nostre sistema seria que tants i tants ciutadans «resignats» s”uneixin per tal de fer front a aquest monopoli.

Així doncs, penso que seria necessària una unió ciutadana enfront aquesta situació.

Hem de pensar que «La unió fa la força».

El destí

Estimats lectors i lectores,  us proposaré un tema de debat per a que pogueu participar i dir la vostra. 

El tema és: Creieu en el destí?

Si no us sap greu, començaré jo exposant la meva opinió. 

Des del meu punt de vista, som nosaltres mateixos amb els nostres actes i pensaments els que dirigim el nostre rumb. Per què sinó, qualsevol persona podria excusar-se dels seus actes dient "El robatori que vaig cometre havia de succeir, ja estava escrit i pronosticat, jo només he sigut víctima del meu propi destí.". I en conseqüència, quin valor tindria la vida si des de que vàrem néixer ja estava pronosticat el que havíem de fer. Aquesta ha estat la meva humil opinió, i a més, crec que si el destí realment existís seria molt trist, ja que imposaria de manera flagrant uns límits preestablerts a les persones humanes, quan jo crec que en la vida només hi ha límits per aquells que els posa. 

 Per  finalitzar, m'agradaria exposar una frase d'Einstein que diu així: "L'atzar no existeix, Déu no juga als daus"

Us convido a dir la vostra.