Mala Praxis

D’ençà el principi de la crisi, estava clar que el problema fonamental d’Espanya no era de dèficit públic, sinó del endeutament privat conseqüència del crack de la bombolla immobiliària.  Aquest, repercutí fortament en el sistema bancari Espanyol, situant als bancs sobre exposats al totxo en una situació molt difícil, davant aquesta disjuntiva, l’Estat Espanyol, va decidir rescatar-los a tots. Això què vol dir? Doncs un transvasament de deute  privat al sector públic.

En aquesta situació en la que el nivell d’endeutament és insostenible, només resten dos alternatives: O bé reduïm la carrega del deute o el deutor fa fallida.

Durant aquesta crisi, Alemanya, ha imposat la mateixa recepta per a tots els estats membres, sense tenir en compte les particularitats de cadascun.

Això, en podríem anomenar mala praxis econòmica ja que el tractament pot resultar pitjor que la malaltia. En el nostre cas en particular, el nostre problema són les despulles de la bombolla immobiliària: un mercat immobiliari enfonsat, grans deutes que no es podran retornar, atur insostenible, sistema bancari deficient. Tot això, ha comportat la reducció del crèdit a nivells molt baixos i el rescat de molts bancs per part de l’Estat, que segueixen alimentant exèrcits de promotors i constructores zombies.

A més, el més greu de la qüestió, és que estem traslladant el deute privat al deute públic. Així doncs, és de vital importància la creació d’un nou marc per facilitar la re negociació del deute privat.