Resum econòmic dels últims 50 anys

Després de molts anys de sobre endeutament generalitzat ara passa factura als governs, empreses i famílies. L’any 2008 l’economia va patri un fort cop financer, però gràcies als sistemes de control i seguretat va poder-se salvar del col·lapse. En els últims 13 anys les famílies, els estats i les empreses han viscut de crèdit estirant més el braç que la màniga.

Ara estem en una situació semblant al 2008 però amb tots els mecanismes de seguretat i alerta gastats, apropant-nos a un col·lapse. L’any passat el govern Espanyol va anar a la city per mantenir reunions amb els inversors, banquers i assesors com ho havien de fer per reduir el diferencial. Els hi van contestar que havien de fer 3 coses:

• Reforma laboral
• Reforma autonòmica
• Full de ruta

A partir del 2008, els creditors van veure que tothom s’havia endeutat massa i que potser no podrien tornar tots els diners, llavors tothom va agafar por i la prima de risc es disparà. El mercat del deute va passar de ser un mercat segur a un mercat d’especuladors. El futur de l’Euro tampoc està massa clar i això no ajuda a aconseguir la confiança dels mercats. Les grans cases d’inversió ja no volen invertir més en Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal. Els polítics no han sabut exigir explicacions a les agències de ràting ja que tenen un complexa d’inferioritat davant dels mercats financers. La major part del negoci del deute es maneja des de Anglaterra, que curiosament, a vegades es mira Europa de reüll sense involucrar-se massa en el projecte d’una Europa unida. Els banquers d’inversió prenen molt riscos, per la variació d’un punt bàsic podien perdre o guanyar 5 milions d’euros. Des de fa trenta anys, hem enviat a les ments més talentoses cap al sistema financer en comptes de millorar la productivitat per exemple. En els anys 1970 els governs van començar a demanar deute per poder consumir i fer créixer les seves economies que paradoxalment va fer que els països que considerem els més rics són els més endeutats.

En el cas d’Espanya, el deute és de 3,5 % del PIB . La desregulació va ser posada en pràctica des de 1990. Els estats van obligar a les caixes d’estalvis a deixar diners via fax a generalment constructors que després no han pogut pagar. Però, s’ha de tenir en compte que la culpa és de tots, és de la nostra societat. A més, hi ha hagut una socialització del deute privat. Quan un banc fa fallida, el pots salvar o el pots deixar caure, deixar-lo caure és molt perillós perquè s’ha de fer garantint els diners dels dipositaris i protegint tot el sistema financer del col·lapse. La paraula clau per definir el nostre sistema financer és la confiança, per cada euro real els bancs en deixen 50 vegades més, ja que el coeficient de caixa ho permet i es fa la creació del diner bancari.

Segons un expert en assessorament financer, s’ha d’expropiar el banc sense remunerar els grans accionistes però sí als petits. Els alemanys deixaven diners a Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal per tenir un superàvit comercial i generar un mercat artificial.

Alemanya pressiona als països perifèrics en matèries de restriccions i ajustos pressupostaris però vigilant de no trencar la Unió Europea. A Espanya tenim un problema de competitivitat i de productivitat que genera menys creixement econòmic, el cost de la producció s’incrementa, i per tant també hem de vendre molt car que fa que no ens comprin.

També, es crítica la falta d’un govern central Europeu. El BCE ha del lluitar contra l’ inflació i garantir que un país que està portant a terme polítiques d’ajustament econòmic coherents es pogués finançar a un preu raonable.

S’ha de canviar l’economia i la societat d’una manera profunda.